14.4.07

MALDAT ARRAN DE MAR - XARO SÁNCHEZ A CAN QUINTANA





Dintre del conjunt de visions i mirades que en el cicle Mar-Art estan desenvolupant els diferents artistes que hi participen, la que presentem avui, la de la Xaro Sánchez, es una de les més innovadores i difícils per l’espectador en quan ens demana un esforç complementari per tenir accés a les claus proposades.
Ja no ens movem, tan sols, en el terreny de la plástica clásica, de la técnica posada al servei de l’idea, ni de la voluntad trencadora respecte a l’evolució de l’história de l’art. En el cas d’aquesta serie de gravats i pintures que tenim al voltant necessitem l’ajut de la ciencia, d’aquells coneixements que ens relacionin els circuits neuronals amb el que seria el cervell visual. Parlaríem de lo que la mateixa Xaro, en algun dels seus articles a qualificat de neuroimatge i neuroestética.
Intentar captar el que reflexa el cervell malalt en una proposta artística es complicat, quasi imposible. La Xaro ens dona claus per anar-hi fent camí, pero som nosaltres, espectadors, els que tenim que trobar el nostre propi punt d’equilibri emocional desde el que gaudir, i no tan sols patir, de i amb aquesta exposició
Maldat arran de mar es pot veure a l’espai 3 de Can Quintana a Toroella de Montgrí fins al 20 de maig .







Agraïments:

A Can Quintana i a la ciutat de Torroella.


Toni, el director de museu i a l’ajuda inestimable de l’Anna Mir.
I especialment A l’Eugeni Prieto per confiar des del primer moment en el projecte.
A tots, per proporcionar als artistes i en aquest cas també a la ciència, un espai privilegiat.

L’exposició però, va dedicada al 15% de la població portadora de Agraïments:

A Can Quintana i a la ciutat de Torroella.
Al comportaments potencialment perniciosos per a la societat. D’aquest 15% un 3% són dolents de debò, psicòpates, persones sense un cervell moral correctament connexionat i per això disposats a matar sense dilació. No tenen una esquizofrènia o una malaltia neurològica estrictament parlant però sí una anormalitat psicològica, un trastorn ben clar.

No són els únics causants de maldat..... els maltractadors familiars, que no són necessàriament psicòpates (encara que poden ser-ho) tenen una facilitat gran per reaccionar amb agressió quan l’entorn o el seu propi interior és químicament de baix estat d’ànim.

Els pares i les mares infanticides son semblants als maltractadors però hi arriben condicionats amb les peculiaritats del seu propi cervell d’home o de dona. Tot i que l’evolució assegura que cuidem al màxim als petits, també és molt fràgil quan no es donen les condicions òptimes. Som bons pares i mares si tot està ajustat, però el desajust és molt possible. Les mares maten a les seves criatures per que són víctimes d’una situació personal (neuroquímica i neurohormonal) que les fa antimaternals, antimares. El pares en canvi agredeixen a les cries com els mascles mamífers ho fan quan volen eliminar la prole d’un altre mascle.

Els pederastes se senten atrets pels cossos joves des de que comencen a tenir ús de raó sexual, probablement per una distorsió extrema d’una tendència normal, l’atracció pels cossos joves.

L’escorça prefrontal del lòbul frontal amb el recolzament de la societat, és la única que pot evitar aquests comportaments. Alguns experts adverteixen però, que potser estem construïm una societat que està seleccionant la impulsivitat i el guany ràpid a costa de la involució de l’escorça prudent i previsora, i amb això estem seleccionant la psicopatia- ‘la maldat’.

Només adquirint conneixement científic de les causes d’aquests comportaments i aplicant-los als programes socials podrem evitar que es propagui la maldat. L’art només és un crit d’atenció.


Xaro Sánchez