29.8.12

BLUEISM de MARTA VERGONYÓS





El projecte Blueism ,neix de l'exercici de contemplació repetitiva i quotidiana de l'horitzó des d'una finestra de l'estudi de la casa forestal de St Marti d'Empuries que dona al mar.Durant tres mesos, vaig enregistrar amb la meva càmera durant un minut en silenci, el mateix enquadrament d'horitzó cada dia a la sortida del sol i al capvespre.Alhora, vaig escriure un haiku en el moment del registre i vaig fer una peça pictòrica a partir de cada frame que enregistrava.Aquest gest de mirar l'horitzo tant prosaïc aparentement, conté en ell mateix una pràctica mística enmarcada en el dia a dia de moltes persones.Allò de quan tens el dia melancòlic anar al mar a fer un tomb i mirar l'horitzó , com una promesa guaridora d'un cert anhel d'infinit.D'altra banda amb el simple gest de repetir-lo i de fer un gir en la seva orientació (l'horitzó en vertical), esdevé un focus d'altres possibles interpretacions. 
El registre audiovisual d'aquesta acció, es va projectar per primera vegada  a l'aire lliure i en posició vertical, creant una porta cap a l'infinit i en aquesta ocasió,la peça audiovisual,composada per 30 minuts d'horitzons, permet recrear aquest paisatge en l'entorn expositiu del Museu de la Mediterrànea, com un entorn ben propici.En aquella ocasió no es van mostrar les peçes pictòriques que acompanyen la instal.lació i que en aquesta ocasió anirén conjuntament amb la resta del projecte.

Espai Montgrí del Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí (Girona) del 1 de setembre al 15 d'octubre del 2012.




         
      l'artista, el comisari, el director del museu i l'alcalde


feina acabada....




Nascuda el 1975 a Esclanyà (Baix Empordà). Sóc de família de la pagesia catalana profunda. He estudiat, treballat i viscut a Barcelona, Cuba i Bolívia. He passat tres mesos a Sant Martí d’Empúries enregistrant cada dia la sortida i la posta del sol. La meva Aiguablava són records de l’àvia
“Els records i la relació amb el paisatge curen l’ànima”
Perquè la seva última creació artística es titula Blueism?
 Perquè vaig passar tres mesos enregis- trant cada dia a les mateixes ho- res la sortida i la posta del sol a l’horitzó del mar de Sant Martí d’Empúries. Va ser un gest repeti- tiu, obsessiu i amb malenconia fe- menina. El mot blueism, ara en desús i considerat despectiu, defi- nia tot això com una malaltia de dones amb ànsia d’aprendre i de saber.
Sempre el mateix horitzó és monòton?
Gens. És una cosa senzilla i mera- vellosa, perquè entre cap Norfeu i l’espigó es veuen tots els colors menys el blau, encara que el mar té una gamma infinita de blaus. L’horitzó esdevé una connexió en- tre el mar i el cel, un territori fron- terer amb moltes interpretacions.
El moment més especial?
Un dia de boira, quan el sol no po- dia sortir i només s’en veia un re- flex llunyà.
Diferència amb el Carib de moda i que vostè coneix?
 És una altra història. El Carib té aquell to blau i cristal·lí sense mis- teri, mentre que a Empúries pot
passar de tot en qualsevol mo- ment, la tramuntana té misteri i la llum és especial.
Diferència amb Aiguablava, on va néixer i créixer?
 Una mesura diferent. La badia d’Empúries té una amplada que fascina. La meva Aiguablava és la que m’explicava l’àvia. Ella hi te- nia la barraca de pesca i recorda- va que, quan esperava la barca so- ta la llum de la lluna i de les tera- nyines, tot era platejat.
Per què li agrada recordar?
Perquè vaig fer un treball de re- cerca amb un antropòleg i parlant amb gent gran vaig veure que els
records i la relació amb el paisat- ge curen l’ànima. La memòria es defineix com una capacitat de l’ànima de recordar, i no és una cosa tan mental com ens pensem.
Què va aprendre a Bolívia?
Vaig conviure amb dones aima- res que tenien clar que els espais fronterers entre mar i cel o entre vall i muntanya són llocs on hi ha- biten esperits protectors. Per ai- xò fan uns altars amb objectes i al mig hi pinten una línia de color lluminós.
D’allà vénen les seves escultures?
Les anomeno objectes poètics.


La majoria vénen de l’imaginari de l’àvia fent ganxet, de la capsa de costura i de botons, de la rela- ció amb el temps quan es passava mesos fent un jersei. D’altres vé- nen de gestos quotidians i repe- tits de generació en generació, com la manera d’embolicar els ous amb paper. Tot tenia el seu sentit i l’àvia criticava que els fa- bricants de neveres situen els ous a la porta, es mouen i no és bo. M’agrada la saviesa popular, i in- tento reflectir-la en documentals com Transmissions.
Les dones d’ara ja no tenen capsa de costura. Però hi ha un retorn. S’ha creat el grup Guerrilla del Ganxet. Reivin- diquen les coses senzilles que fe- ien les nostres àvies, que van ser les últimes que van viure en un món que el capitalisme encara no havia depredat i el consumisme no ens havia portat on som.
A internet la qualifiquen d’activista.
Potser perquè estic implicada en moviments i col·lectius de dones. El feminisme va ser l’única revo- lució sense sang. Ara és diferent que als anys setanta i sembla que tot s’ha aconseguit, però no. La igualtat és un frau i no és real, perquè dones i homes som dife- rents i això és una meravella. L’alliberament de la dona mitjan- çant el treball ha comportat la do- ble jornada a la feina i a casa, i coses que estaven en mans de la comunitat, com la cura de la mai- nada i dels avis, han passat als ser- veis socials. En el feminisme hi ha molts malentesos, però un pla- neta més feminitzat aniria d’una altra manera.
Vostè que també s’hi dedica, com va el negoci de les performances? Com a negoci, nefast, però com a llenguatge va creixent malgrat que el mercat no pot fer-hi res perquè les performances són gairebé com rituals. Quan estudi- ava la carrera era una assignatu- ra excèntrica que no interessava quasi ningú, i ara s’en fan màs- ters, hi ha un circuit de festivals i molta activitat. Encara és una co- sa excèntrica, però no tant.
Exposicions, audiovisuals, ob- jectes poètics... En què converti- rà tot el seu material sobre Em- púries?
En un llibre on surti a la llum la meva escriptura.
Té més aspecte de poeta que no pas de pagesa. Doncs tinc un ruc, un hort i treba- llo la terra.

JOAQUIM ROGLAN a La Vanguardia-Girona 14/9/12


INMA SAINZ DE BARAND

1.8.12

ESCULTURA I PAISATGE



Escultura i paisatge es una exposició  d’art contemporani en un entorn a on l’equilibri i la proporció (trets identificaries de la bellesa que reflectien les escultures de la Grècia clàssica) el proporciona la mateixa natura que dona acolliment a les obres d’un grup  d’artistes que configuren, juntament amb l’espai escollit per presentar-les, un nou equilibri i proporció, en un diàleg obert i enriquidor entre el passat i el present.
L’oportunitat de que s’estableixi aquell diàleg  neix per iniciativa de l’equip directiu de PORTALBLAU  i l’acolliment  dels responsables del recinte d’ Empúries i de la direcció de l’Hostal Empúries. Gràcies a tots ells per les facilitats trobades en tot moment.
Es tracta, tanmateix, de que el visitant, ritual u ocasional, de les ruïnes comprovi que l’art contemporani pot integrar-se perfectament en qualsevol paisatge sense provocar, necessàriament, un enfrontament desequilibrador a favor d’un o de l’altre.  Aquesta conjunció del ferro, l’acer, la pedra, el marbre, amb una simbiosi equilibrada entre l’avui i l’ahir dona, finalment, sentit al repte afrontat.
Onze homes i dues dones. Diverses generacions.  Diverses trajectòries professionals i personals. Un projecte a on aquells homes i dones, aquelles generacions i aquelles trajectòries troben un punt de confluència en aquesta escultura i paisatge.

Obres de Manel ALVAREZ, Emili ARMENGOL, Martí BATLLE, Angel CAMINO, Josep CANALS, Albert CRUELLS, Quim Domene, Núria EFE, Jakob ENGLER, Javier GARCÉS, José Luís PASCUAL, Came PUJOL i LLuís VILÂ

Del 21 de juliol al 26 d'agost 2012 al recinte del Museu Arqueológic de Catalunya-Empúries.
Javier Garcés i Carme Pujol s'exposen al pati de les palmeres de l'Hostal Empúries fins el 19 d'agost.