29.4.13

LES 3 DIMENSIONS DE LES RUNES de EMILI ARMENGOL

L'exposició restarà oberta del 4 de maig al 14 de juny del 2.013 al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí






Els enigmes de les runes


Per a un crític d’art, ser coetani d’un artista té un atractiu particular,ja que et permet seguir la seva trajectòria, tant la intel·lectual com la plàstica, i et fa més fàcil comprendre els canvis formals, tècnics i conceptuals que es van succeint al llarg de la seva carrera. Això és el que a mi m’ha passat amb Emili Armengol. Gairebé vam néixer el mateix any, vam ser educats en un mateix tipus d’escola, els nostres pares coincidien al Foment de les Arts Decoratives, vam començar la nostra vida professional en l’època de les ruptures estètiques i socials que es van produir al voltant del maig del 68 i aquell mateix ens vam conèixer en la seva primera exposició a la barcelonina Sala Ianua, que va ser plataforma de llançament per a molts artistes joves gràcies a la iniciativa de J.J. Tharrats.

Per tant, i des de la perspectiva que propicien tants anys de coneixement del seu quefer, puc dir que tot i que es va iniciar enl’orfebreria, més que un artesà i més que un escultor, EmiliArmengol és sobretot un analista de la forma, que domina els llenguatges artístics, però que es preocupa per aconseguir unes formes carregades d’expressivitat i d’alt valor simbòlic.

Així, si en algunes obres seves trobem referents figuratius, més vinculats a les divinitats votives que a les anatomies neoclàssiques,com són les que ha titulat amb noms tan explícits com “Victòria”, “Afro-dita” o “Body”; en d’altres se’ns fan presents referències zoomorfes de clara formulació abstracta, com la sèrie dedicada als peixos (“Boga”, “Sarg”, “Gallet”, “Escórpora”, “Anfós”, etc.) o homes i dones que emergeixen siluetats d’uns cilindres, de la sèrie “Absències” que, com va dir J. Corredor-Matheos, surten del “bloc escultòric”, posant de manifest que no només el preocupa el de fora
sinó també el de dins, i particularment els lligams d’aquest trànsit entre l’interior i l’exterior.

Precisament és aquesta sèrie, anterior en el temps, la que al meu parer té més afinitats amb l’última obra que ha realitzat, que ens fa palès que per a Emili Armengol l’escultura no es limita a ser un
volum, perquè també hi aflora una forma, un conjunt de signes i senyals que prenen corporeïtat i que cada vegada són més abstractes que figuratius. De fet, Alexandre Cirici en un dels primers catàlegs d’Armengol va escriure que aquest artista es debatia entre les geometries naturals i les geometries matemàtiques, que sense ser minimalista depurava les formes i buscava des de l’essència de les coses el màxim simbolisme. Una manera de fer que constatem que ha prosseguit i que té el seu punt culminant en la impressionant sèrie “Les tres dimensions de les runes”, que inicià el 2007 i que no
està inspirada en les runes d’un enderroc, sinó en els signes criptogràfics emprats pels celtes, saxons i escandinaus. Una denominació, d’altra banda, molt pensada, perquè fa referència a les tres dimensions espaials i als tres vessants des dels que es poden abordar les seves obres: l’arqueològic, l’esotèric i l’artístic.

Les runes són els signes d’una antiga escriptura que es remunta a l’edat de bronze, als que la tradició atorga un caràcter màgic, meditatiu o ritual. Però, més enllà d’aquest caràcter mític, Emili Armengol, com en el seu moment van fer en el camp antropològic C. G. Jung, Mircea Eliade o Gaston Bachelard, ha investigat el valor dels símbols, a partir de les seves variants formals i compositives, i
ho ha fet des d’una perspectiva plàstica, de gran interès iconogràfic. Aquests ideogrames han conduït l’artista cap a un nou tombant de la seva escultura que ha trobat nous camins d’expressió que defugen els tradicionals patrons escultòrics, figuratius o abstractes i que es materialitzen en unes peces de mitjà i gran format realitzades amb cortén i acer inoxidable, d’una força expressiva
evident, com “Fech”, ”Win”, “Ger”, “Daeg”, “Peorth” o “Inguz”. Són escultures contundents, monolítiques, plenes de gestualitat, signes i símbols, tant arcaics com radicalment contemporanis, que ens captiven i que troben la seva plenitud instal·lades en els paisatges naturals.

Daniel Giralt-Miracle (critic d'art)