19.11.12

LA CASA DE BERNARDA ALBA de CLARA SULLÀ





Clara Sullà presenta un projecte (“work in porgress”) que integra varies obres de diverses tècniques i formats; audiovisual, escultura, quadres, objectes… totes elles realitzades amb materials tèxtils.

Reflexiona sobre la intimitat, mostrant processos d’opressió i alliberament que experimentem les persones.

L’artista parteix d’una mirada a l’obra teatral “La Casa de Bernarda Alba” (de Federico Garcia Lorca) que li serveix com a punt de referència per a reflexionar sobre el concepte de la seva obra.
El punt de partida d’aquest projecte iniciat el 2009, és la frase: “Un beso te cerrara la boca” (del Poema Nº15 de Pablo Neruda). L’artista va trobar aquesta frase en un graffiti. La paraula “cerrara” estava escrita sense l’accent i aquella ambigüitat del significat li va provocar una reflexió immediata  sobre l’agresivitat i la violència en l’acte de fer tancar una boca.

En aquesta exposició es mostren obres de la sèrie “Un Beso Te Cerrara La Boca” realitzada el 2010 i la sèrie “La Casa De Bernarda Alba” realitzada el 2011, amdues sèries pertanyen al mateix projecte.

Durant els mesos de novembre i desembre del 2012 a Vallgrassa, Centre de les Arts, al bell mitg del Parc Natural del Garraf.

Col.laboració entre Vallgrassa i el Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí.


15.10.12

ARBOREUM d'ALBERT CUEVAS





Darrera exposició del cicle ANCORATGES d’aquesta temporada, cicle que continuarà els propers dos anys, seguint un model que es va encetar amb MAR-ART i que va continuar amb PONTS fins arribar a l’actual.

L’Albert Cuevas viu i treballa a Navata (Alt Empordà), el seu mitja habitual d’expressió artística es la fotografia (analògica primer, digital més tard), però, també, i des de fa una colla d’anys, investiga i aplica teràpies vibracionals holístiques. De fet es membre de l’Acadèmia Holística havent participat en seminaris i donat conferencies (sonoterapia i geometria sagrada, per exemple) sobre el tema.

Quan busca els objectius a fotografiar (fora que no treballi en comandes publicitàries precises) els sol fixar en la natura que l’envolta. Te a la ment aquella frase d’en Víctor Hugo: produeix una immensa tristor pensar que la natura parla mentre el gènere humà no escolta. Ell si que l’escolta i la mira amb els ulls oberts intentant esbrinar, i retratar, la proporció perfecta, el número auri que la configura.

Quant, al començament del cicle, vaig presentar 1,618 d’Artur Aguilar en vaig parlar  d’aquest número auri i va sortir el nom de Leonardo da Vinci. Avui us parlaré d’un altre Leonardo.

Leonardo de Pisa va ser un matemàtic italià que va viure entre finals del 1100 i començaments del 1200. Justament a principis del 1200 inicià un viatge per la Mediterrània buscant el mestratge dels més grans matemàtics de l’època, àrabs tots.. Tornà a la seva ciutat amb un grapat de novetats que, immediatament començà a aplicar  a la comptabilitat comercial, en forma de coneixements pràctics, sobre:
  • càlcul de pesos i mesures,
  • interessos,
  • canvi de moneda..
però també ens parlà  del zero, dels números primos i dels criteris de divisibilitat...

Leonardo de Pisa, però, va deixar per a la posteritat el que coneixem com a successió de Fibonacci (ell era el figlio di Bonacci) que no es més que una successió de números amb una sèrie de característiques:
  • cada número es la suma dels dos anteriors (0-1-1-2-3-5-8-13-21-34-55-....),
  • cada tres es un número parell,
  • cada quatre es múltiple de tres,
  • cada cinc ho es de cinc..
  • qualsevol número que escrivim es la suma d’un conjunt de números de la successió (17 = 13+3+1; 66 = 55+8+2;...)
Son, per tant congruències periòdiques. Però hi ha una darrera característica que es la que m’ha portat a parlar d’aquesta successió i es que qualsevol número d’aquesta dividit per l’anterior ens dona aquell 1’618, número auri, proporció perfecta, títol de la primera exposició del cicle i que, l’Albert vol transmetre’s quan s’apropa amb la seva camera a la natura que l’envolta.

A les imatges així capturades l’Albert els aplica els seus coneixements sobre   el nivell rítmic, freqüencial i harmònic del so que també observa en la llum i el color. Ens dona d’aquesta manera, el que podríem qualificar com d’imatges energètiques. Una petita selecció d’elles son les que avui presentem a ARBOREUM. Espero que quan entreu a la sala d’exposicions sentiu aquesta energia positiva. El propi Albert us ajudarà a trobar-la i reconduir-la amb un petit experiment pràctic..

Podríem pensar que, en els temps que vivim, mostrar una exposició sobre arbres no deixa de ser una frivolitat.....

En un llibre, Poemas y canciones, editat per Alianza Editorial el 1968, en aquella col·lecció  de butxaca (que els de la meva generació sempre teníem a mà) B. Bretch, exiliat d’un país a on el nacionalsocialisme estava ocupant espais de poder, a on l’enfonsament dels valors, de l’economia i les aliances polític-financeres jugaven  a la contra de la majoria de la ciutadania.....(ens sona??) escriu, al voltant del 1938, A los hombres futuros i comença (permeteu que la transcripció sigui amb l’idioma de la font):

Verdaderamente vivo en tiempos sombrios.
Es insensata la palabra ingenua.
Una frente lisa revela insensibilidad.
El que rie es que no ha oido la noticia terrible. Aún no le ha llegado.

¡Qué tiempos estos en que
hablar sobre los árboles es casi un crimen
porqué supone callar sobre tantas alevosías!

Avui parlem d’arbres. En un futur tindrem que parlar d’altres alevosías.

Eugeni Prieto
Torroella de Montgrí, 20.10.12





Inaguració: dissabte dia 20 d'octubre al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí
Restarà oberta fins al 7 de gener del 2013.

29.8.12

BLUEISM de MARTA VERGONYÓS





El projecte Blueism ,neix de l'exercici de contemplació repetitiva i quotidiana de l'horitzó des d'una finestra de l'estudi de la casa forestal de St Marti d'Empuries que dona al mar.Durant tres mesos, vaig enregistrar amb la meva càmera durant un minut en silenci, el mateix enquadrament d'horitzó cada dia a la sortida del sol i al capvespre.Alhora, vaig escriure un haiku en el moment del registre i vaig fer una peça pictòrica a partir de cada frame que enregistrava.Aquest gest de mirar l'horitzo tant prosaïc aparentement, conté en ell mateix una pràctica mística enmarcada en el dia a dia de moltes persones.Allò de quan tens el dia melancòlic anar al mar a fer un tomb i mirar l'horitzó , com una promesa guaridora d'un cert anhel d'infinit.D'altra banda amb el simple gest de repetir-lo i de fer un gir en la seva orientació (l'horitzó en vertical), esdevé un focus d'altres possibles interpretacions. 
El registre audiovisual d'aquesta acció, es va projectar per primera vegada  a l'aire lliure i en posició vertical, creant una porta cap a l'infinit i en aquesta ocasió,la peça audiovisual,composada per 30 minuts d'horitzons, permet recrear aquest paisatge en l'entorn expositiu del Museu de la Mediterrànea, com un entorn ben propici.En aquella ocasió no es van mostrar les peçes pictòriques que acompanyen la instal.lació i que en aquesta ocasió anirén conjuntament amb la resta del projecte.

Espai Montgrí del Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí (Girona) del 1 de setembre al 15 d'octubre del 2012.




         
      l'artista, el comisari, el director del museu i l'alcalde


feina acabada....




Nascuda el 1975 a Esclanyà (Baix Empordà). Sóc de família de la pagesia catalana profunda. He estudiat, treballat i viscut a Barcelona, Cuba i Bolívia. He passat tres mesos a Sant Martí d’Empúries enregistrant cada dia la sortida i la posta del sol. La meva Aiguablava són records de l’àvia
“Els records i la relació amb el paisatge curen l’ànima”
Perquè la seva última creació artística es titula Blueism?
 Perquè vaig passar tres mesos enregis- trant cada dia a les mateixes ho- res la sortida i la posta del sol a l’horitzó del mar de Sant Martí d’Empúries. Va ser un gest repeti- tiu, obsessiu i amb malenconia fe- menina. El mot blueism, ara en desús i considerat despectiu, defi- nia tot això com una malaltia de dones amb ànsia d’aprendre i de saber.
Sempre el mateix horitzó és monòton?
Gens. És una cosa senzilla i mera- vellosa, perquè entre cap Norfeu i l’espigó es veuen tots els colors menys el blau, encara que el mar té una gamma infinita de blaus. L’horitzó esdevé una connexió en- tre el mar i el cel, un territori fron- terer amb moltes interpretacions.
El moment més especial?
Un dia de boira, quan el sol no po- dia sortir i només s’en veia un re- flex llunyà.
Diferència amb el Carib de moda i que vostè coneix?
 És una altra història. El Carib té aquell to blau i cristal·lí sense mis- teri, mentre que a Empúries pot
passar de tot en qualsevol mo- ment, la tramuntana té misteri i la llum és especial.
Diferència amb Aiguablava, on va néixer i créixer?
 Una mesura diferent. La badia d’Empúries té una amplada que fascina. La meva Aiguablava és la que m’explicava l’àvia. Ella hi te- nia la barraca de pesca i recorda- va que, quan esperava la barca so- ta la llum de la lluna i de les tera- nyines, tot era platejat.
Per què li agrada recordar?
Perquè vaig fer un treball de re- cerca amb un antropòleg i parlant amb gent gran vaig veure que els
records i la relació amb el paisat- ge curen l’ànima. La memòria es defineix com una capacitat de l’ànima de recordar, i no és una cosa tan mental com ens pensem.
Què va aprendre a Bolívia?
Vaig conviure amb dones aima- res que tenien clar que els espais fronterers entre mar i cel o entre vall i muntanya són llocs on hi ha- biten esperits protectors. Per ai- xò fan uns altars amb objectes i al mig hi pinten una línia de color lluminós.
D’allà vénen les seves escultures?
Les anomeno objectes poètics.


La majoria vénen de l’imaginari de l’àvia fent ganxet, de la capsa de costura i de botons, de la rela- ció amb el temps quan es passava mesos fent un jersei. D’altres vé- nen de gestos quotidians i repe- tits de generació en generació, com la manera d’embolicar els ous amb paper. Tot tenia el seu sentit i l’àvia criticava que els fa- bricants de neveres situen els ous a la porta, es mouen i no és bo. M’agrada la saviesa popular, i in- tento reflectir-la en documentals com Transmissions.
Les dones d’ara ja no tenen capsa de costura. Però hi ha un retorn. S’ha creat el grup Guerrilla del Ganxet. Reivin- diquen les coses senzilles que fe- ien les nostres àvies, que van ser les últimes que van viure en un món que el capitalisme encara no havia depredat i el consumisme no ens havia portat on som.
A internet la qualifiquen d’activista.
Potser perquè estic implicada en moviments i col·lectius de dones. El feminisme va ser l’única revo- lució sense sang. Ara és diferent que als anys setanta i sembla que tot s’ha aconseguit, però no. La igualtat és un frau i no és real, perquè dones i homes som dife- rents i això és una meravella. L’alliberament de la dona mitjan- çant el treball ha comportat la do- ble jornada a la feina i a casa, i coses que estaven en mans de la comunitat, com la cura de la mai- nada i dels avis, han passat als ser- veis socials. En el feminisme hi ha molts malentesos, però un pla- neta més feminitzat aniria d’una altra manera.
Vostè que també s’hi dedica, com va el negoci de les performances? Com a negoci, nefast, però com a llenguatge va creixent malgrat que el mercat no pot fer-hi res perquè les performances són gairebé com rituals. Quan estudi- ava la carrera era una assignatu- ra excèntrica que no interessava quasi ningú, i ara s’en fan màs- ters, hi ha un circuit de festivals i molta activitat. Encara és una co- sa excèntrica, però no tant.
Exposicions, audiovisuals, ob- jectes poètics... En què converti- rà tot el seu material sobre Em- púries?
En un llibre on surti a la llum la meva escriptura.
Té més aspecte de poeta que no pas de pagesa. Doncs tinc un ruc, un hort i treba- llo la terra.

JOAQUIM ROGLAN a La Vanguardia-Girona 14/9/12


INMA SAINZ DE BARAND

1.8.12

ESCULTURA I PAISATGE



Escultura i paisatge es una exposició  d’art contemporani en un entorn a on l’equilibri i la proporció (trets identificaries de la bellesa que reflectien les escultures de la Grècia clàssica) el proporciona la mateixa natura que dona acolliment a les obres d’un grup  d’artistes que configuren, juntament amb l’espai escollit per presentar-les, un nou equilibri i proporció, en un diàleg obert i enriquidor entre el passat i el present.
L’oportunitat de que s’estableixi aquell diàleg  neix per iniciativa de l’equip directiu de PORTALBLAU  i l’acolliment  dels responsables del recinte d’ Empúries i de la direcció de l’Hostal Empúries. Gràcies a tots ells per les facilitats trobades en tot moment.
Es tracta, tanmateix, de que el visitant, ritual u ocasional, de les ruïnes comprovi que l’art contemporani pot integrar-se perfectament en qualsevol paisatge sense provocar, necessàriament, un enfrontament desequilibrador a favor d’un o de l’altre.  Aquesta conjunció del ferro, l’acer, la pedra, el marbre, amb una simbiosi equilibrada entre l’avui i l’ahir dona, finalment, sentit al repte afrontat.
Onze homes i dues dones. Diverses generacions.  Diverses trajectòries professionals i personals. Un projecte a on aquells homes i dones, aquelles generacions i aquelles trajectòries troben un punt de confluència en aquesta escultura i paisatge.

Obres de Manel ALVAREZ, Emili ARMENGOL, Martí BATLLE, Angel CAMINO, Josep CANALS, Albert CRUELLS, Quim Domene, Núria EFE, Jakob ENGLER, Javier GARCÉS, José Luís PASCUAL, Came PUJOL i LLuís VILÂ

Del 21 de juliol al 26 d'agost 2012 al recinte del Museu Arqueológic de Catalunya-Empúries.
Javier Garcés i Carme Pujol s'exposen al pati de les palmeres de l'Hostal Empúries fins el 19 d'agost.

27.6.12

ELS TRAÇOS DEL CANT de MAR SERINYÀ


Al Museu de la Mediterrània, de Torroella de Montgrí, continuem amb el cicle d’art contemporani ANCORATGES i ho fem amb ELS TRAÇOS DEL CANT de MAR SERINYÀ que inaugurarem aquest proper dissabte dia 30 de juny a les set de la tarda.
La Mar es una jove artista torroellenca. El seu procés creatiu es d’allò més suggestiu: la música, la seva veu (es també soprano), l’estat quasi místic en que entra quan dibuixa, el llapis o el pinzell  com a simple extensió de la ma que els sosté...
Els treballs que presentem el dissabte (dibuix, pintura, vídeo, fotografia) i que es podran veure fins a final d’agost s’han realitzat a les mateixes sales del Museu a on ara s’exposen, en una experiència única i irrepetible que la mateixa Mar s’encarrega de ressaltar en el muntatge que ara ens presenta.

A continuació reprodueixo un escrit de l’Alba Casaramona sobre la Mar.
Veure-la submergida en el seu particular procés creatiu és una experiència d'allò més suggerent. Mar Serinyà (Torroella de Montgrí, 1986) prepara amb cura el seu espai, fa estiraments, escalfa la veu i agafa les seves cretes. El que ve a continuació és un esdeveniment gairebé místic. 
Com si d'un mèdium es tractés, aquesta artista amb extensa formació com a soprano treballa per fer visible el naixement del cant a través del cos. Les cretes són el material escollit per registrar els seus moviments, una dansa rítmica i imprevisible que tan aviat es revela frenètica i descontrolada com sigilosa. No és estrany, doncs, que el seu modus operandi provoqui un efecte hipnòtic a aquell que tingui el privilegi de presenciar-lo en viu. 
El resultat final és sempre diferent i sorprenent. Cada nova obra ens convida a imaginar múltiples formes d'entre l'entramat de traços. I és precisament en aquests gargots aparentment desbocats on es revela l'eix del cant, allà on es condensa l'emoció que el fa possible. La Mar ha acomplert el seu objectiu: fer visible aquesta trama oculta als nostres ulls. 
Tot observant la bellesa i la força plàstica de la seva obra, costa no donar-li la raó quan afirma: “La veu cantada és una de les vies de comunicació més potents de l'home”.
Alba Casaramona

9.5.12

LA DANSA DEL TEMPS de MARIA MERCADER


Nota de premsa
  • La dansa del temps de Maria Mercader continua el cicle ANCORATGES
  • Una exposició
Torroella de Montgrí, 2 de maig de 2012
" El temps, com una estranya dansa, delicadament, deixa les seves passes
La dansa, com una estranya ofrena, rítmicament, segueix les passes del temps.
I l' home sobre la terra, va ballant la dansa del temps damunt les passes d'altri
Per més que es mogui sempre torna allà mateix, esdevenint tot nou i vell alhora".
D’aquesta manera és com Maria Mercader ens introdueix a l’exposició que inaugura aquest dissabte 5 de maig a les 19h al Museu de la Mediterrània dins el cicle d’art ANCORATGES. L’exposició presenta una obra plàstica que no s’ha d’explicar amb arguments de tipus literari i que té prou elements, visuals i conceptuals per transmetre emocions a l’espectador.
La dansa del temps
En una primera sala i a mode d’introducció Maria Mercader ens mostra set pintures que s'associen als set astres dels antics mesopotàmics (i també als dies de la setmana). Aquests ens introdueixen d’una manera subliminal en la idea de temps i ens predisposen per la següent sala on s’hi representa la dansa del temps.

Els quadres entrellaçats com un fris que recorren tota la segona sala i ens evoca una dansa circular ofrenada al sol seguint els moviments de la terra. Aquesta dansa del temps la composen disset pintures, el mateix nombre que les antigues constel·lacions mesopotàmiques, i que representa les idees de la humanitat, que així com la dansa circular, van construïnt-se damunt les idees (o les passes) anteriors. D’aquesta manera es visualitza com queda anul·lada la idea d'evolució lineal de la història de la humanitat i s’imposa una visió circular.
ANCORATGES 
Aquesta és la segona exposició del cicle ANCORATGES que al llarg del 2012 ens mostrarà cinc propostes artístiques de creadors que tenen en comú el desenvolupar el seu treball artístic molt a prop de nosaltres, a l’Empordà, i que utilitzen, més enllà dels materials o les tècniques que fan servir per expressar-se, altres disciplines amb les que complementen o justifiquen la seva creació.
Tres punts de fixació són els que defineixen Ancoratges, el territori, les tècniques i les disciplines que consoliden i asseguren sòlidament l’obra d’aquests artistes presentats en un espai, el Museu de la Mediterrània.
L’exposició es podrà visitar fins el 25 de juny.



Museu de la Mediterrània
Torroella de Montgrí

Tel. 972755180

27.2.12

1,618... d'ARTUR AGUILAR


El proper dissabte, tres de març, comencem un nou cicle d’exposicions d’art contemporani a l’espai 2 del Museu de la Mediterrània, a Torroella de Montgrí.
Ancoratges  es el títol del cicle que recollirà, al llarg del 2012 un conjunt de cinc propostes artístiques de creadors que tenen en comú el desenvolupar el seu treball artístic molt a prop de nosaltres, a l’Empordà, i que utilitzen, més enllà dels materials o les tècniques que fan servir per expressar-se, altres disciplines amb les que complementen o justifiquen la seva creació.
Comencem amb l’ ARTUR AGUILAR que ens presentarà els seus darrers treballs reunits sota el títol 1,618... . Artista militant del que  s’anomena art concret o abstracció geomètrica es tracta d’una bona ocasió per veure i gaudir  un tipus d’obra no sempre prou. representada ni publicitada en galeries ni museus.