L'exposició es la primera del cicle Ancoratges d'aquest any al Museu de la Mediterrània de Torroella deMontgrí. S'inagura el 2 de març i restará obrta fins el 29 d'abril
Les dues mirades a que fa referència el títol de l’exposició son la de les fotògrafes Anna Serrat i Teresa Fargas fixades en un objectiu comú (la ciutat, Barcelona en aquest cas, els seus veïns i els seus visitants) però treballat amb diferents i complementàries visions.
He escollit obres de treballs que, cada una per el seu costat, estaven fent sobre aquella temàtica (Sobreviure a la ciutat contemporània en el cas de la Teresa, Bar-cel-ona, en el de l’Anna) i els he confrontat establint un diàleg que ajuda a conformar un discurs, crec que coherent, que ens permet veure, a traves dels seus objectius, una ciutat vella i nova al mateix temps, propera i llunyana, agradable o no....que potser ens ajuda a entendre una mica més la seva complexitat.
Dues mirades possibles, dues mirades integradores, dues mirades còmplices, dues mirades...
SOBREVIURE EN LA CIUTAT CONTEMPORÀNIA (Teresa Fargas)
La societat del segle XXI se sustenta fonamentalment en la vida urbana i és des del paisatge urbà des d’on he volgut desenvolupar aquest projecte fotogràfic perquè és l’escenari que dóna resposta a la meva manera de veure l’home i la dona d’avui.
En aquest treball no he pretès definir les característiques sociològiques que han dut a la societat a tenir el model actual, sinó que el meu interès s’ha centrat en ubicar l’home dins d’aquest entorn urbà i representar-lo. Així doncs, pretén ser una reflexió sobre l’home a l’urbs, sobre com és l’ésser humà d’avui a través dels models que l’imposa la societat actual, on el subjecte sobreviu malgrat la pressió de la ciutat contemporània.
La meva visió de l’individu té molt a veure amb la pèrdua de singularitat i amb la dissolució del subjecte en un medi urbà molt desnaturalitzat, on la destrucció de la identitat és un factor cada cop més present, sobre tot a les grans ciutats.
Les fotografies que presento són el testimoni d’una societat en constant moviment, pressionada per un entorn de consum exagerat, en una ciutat anònima, que en aquest cas se centra fonamentalment en Barcelona però que podria ser qualsevol ciutat europea.
El paisatge que envolta aquest home i aquesta dona del segle XXI està molt definit per la tecnologia, l’ostentació i el consum, i també per la diversitat que ha creat l’amalgama de cultures i ètnies.
Així doncs, em va semblar imprescindible assenyalar el paper que tenen els comerços en la formació del paisatge urbà i com el subjecte interacciona amb aquests espais. Els aparadors de dimensions extraordinàries formen un joc amb els individus creant una il•lusió dins/fora i, alhora, dibuixant un nou espai comercial que es va transformant amb el pas dels vianants i que és únic en cada moment. Aquestes grans vitrines aborden l’espai urbà i se situen al carrer amb tal força i agressivitat que envaeixen la calçada formant part de la realitat urbana.
Crida l’atenció, també, veure l’individu reflectit en brillants superfícies com formant un plagi d’ell mateix. La nova imatge resultant crea una certa confusió, ens du cap a una realitat falsa que ens estimula a la recerca i ens enfronta, fins i tot, amb allò que som i allò que aparentem ser.
Aquestes fotografies volen ser un testimoni del temps i un mitjà per intentar comprendre la relació de l’individu amb la societat contemporània. Probablement ho fan de forma parcial i incompleta però amb la intenció d’aportar un gra de sorra a la descripció del subjecte d’avui.
L’habitant de les meves imatges és un individu colpejat pel consum i per les natures urbanes que l’engoleixen i el minven fins a confondre la seva identitat amb la creació aliena que els estàndards econòmics han dissenyat per a ell. Un habitant mancat de comunicació, distant i aïllat que expressa el malestar produït per la pressió a què es veu abocat en la seva existència urbana.
BAR-CEL-ONA (Anna Serrat)
La sèrie Bar-Cel-Ona recull la meva manera de veure la vida a la ciutat de Barcelona, tenint en compte que provinc d’un poble petit, on tot i que hi preval el contacte amb la natura també destaca per les poques possibilitats de desenvolupament cultural, social i professional, ja que aquestes, al menys jo, les he de cercar fora de l’àmbit rural; un entorn reduït tant en metres quadrats com en amplitud de mires, ja que les etiquetes, els judicis i les crítiques sovint minen l’anonimat i la privacitat.
És qüestió de com cada ú desitja i/o dissenya la seva vida, de manera que mentre que per uns, viure a Barcelona pot ser estressant i incòmode, per altres significa l’alliberament.
Hi ha qui marxa de la gran ciutat per trobar qualitat de vida, lluny de les presses, l’asfalt, l’alienació i l’anonimat. Busquen en l’entorn rural la tranquil•litat, la pau i la proximitat entre uns i altres; consideren nociu allò que persones com jo considerem oportunitat. –Serà potser que molts desitgem el que no tenim?....
Tot i la meva positivista visió de Barcelona no puc obviar la seva cara pobra i trista, l’alt nivell de mendicitat que trobem pels carrers, però fins i tot un gran nombre dels que configuren aquest sector desafavorit de la població també vingueren de fora a aquesta capital cercant-t’hi oportunitat. Aquestes persones que desafortunadament s’han vist evocades per les circumstàncies a mal viure pels carrers mostrant la seva desgràcia a canvi de menjar o algunes monedes, difícilment les trobem pels carrerons de petits pobles.
El títol de la sèrie Bar-Cel-Ona no ve donat només pel nom d’aquesta ciutat, sinó pel que per mi és l’essència que li dóna forma i sentit; entenc el “BAR” com el punt de trobada, un racó per la tertúlia ja sigui cultural o no, un espai pel contacte, l’oci i la socialització... podem anomenar alguns dels cafès emblemàtics i representatius de la Barcelona colorista, pintoresca i culta, com són el Cafè de l’òpera, el Zuric i l’històric Quatre Gats.
En el món dels simbolismes el “CEL” engloba tot allò relatiu a l’ idealisme, allò que és oníric, al somni entès com a desig, així doncs, per a mi, són els anhels.
Finalment, “ONA” es refereix a l’aigua. L’obertura al mar que té la ciutat amb el que això significa a nivell d’oportunitats, tant comercials, com culturals com socials.
En definitiva, amb les meves imatges pretenc mostrar la meva visió d’una Barcelona cosmopolita, emblemàtica, dura per alguns, idíl•lica per tants que l’escullen i, oberta al mar per a tothom.
Acte de presentació, amb en Gerard Cruset (Museu) i Nuria Bosch (Ajuntament)
Amb Nuria Bosch (regidora cultura) i Jordi Cordón (alcalde)
.jpg)
.jpg)
El Montgrí és el punt on conflueixen el microcosmos i el macrocosmos de molta gent, les formes tel•lúriques de les seves tres muntanyes, la muntanya d’Ullà, la del Castell i el mont Pla influeixen tant o més que la tramuntana, i ha estat el fruit d’inspiració de molts artistes des de Francesc Gimeno a Josep Pla. El Montgrí té alguna cosa màgica que atrau a tot aquell que s’hi acosta, l’observa i el descobreix.
