26.1.16

PUNT DE VISTA d'EUGENI PRIETO








PUNT DE VISTA (del 30 de gener al 22 de maig de 2016)

El lloc i la posició en què ens situem per obtenir una fotografia determinen quin és el nostre punt de vista. En el meu cas la posició de la meva mirada és la de l’alçada dels ulls perquè pretenc obtenir retrats formals, descriptius. No busco l'originalitat. Intento fer retrats que ens donin la màxima informació sobre el personatge, sense complements que ens despistin. Des d'aquest punt de vista capto al subjecte amb un efecte neutral, sense distorsions, de forma clara i natural. El significat que qualsevol altre punt de vista (picat, cenital...) afegiria a la foto el substitueixo pel que emana directament del subjecte retratat.

El meu punt de vista en confronta, lliurement, amb el del retratat/da. Ell o ella també mira fixament a la càmera i en veu a mi. L’artista desproveït de la seva obra i de la seva biografia, cara a cara amb l’espectador; el fotògraf fa de mèdium.

En el moment de presentar el conjunt de 40 retrats en un mural únic aquella mirada individualitzada passa a ser una de col·lectiva. Llavors és l’ARTISTA que confronta la seva mirada amb el retrat que en Pere Formiguera va fer del Sr. Vila Casas. Ell, el col·leccionista, amb els ulls clucs sembla meditar mentre l’ARTISTA (ells i elles, individualitzats de nou) esperen que obri els ulls i es confronti amb els seus.

Joc de mirades i, per tant, de punts de vista: la meva amb la dels artistes, la d’en Pere Formiguera amb el col·leccionista i l'espectador amb la de tots ells.




Eugeni Prieto 

FUNDACIÓ VILA CASAS - PALAU SOLTERRA -TORROELLA DE MONTGRÍ

Inauguració: 30 de gener de 2016 a les 19.30h

25.8.15

A-10 d' EUGENI PRIETO


L'exposició A-10 recull un conjunt de 41 retrats d'artistes que  hi han passat per les sales del Museu de la Mediterrània durant els darrers 10 anys.  No hi són tots (per les exposicions del Museu hi han passat uns 80) però la mostra és prou significativa.


Eugeni Prieto, l'autor de les fotografies ha desenvolupat, durant els darrers deu anys, la funció curatorial de les exposicions d'art contemporani del Museu de la Mediterrània (Torroella de Montgrí, Girona)

L'exposició s'inaugurarà el pròxim dia 5 de setembre, dissabte, a les set de la tarda i es podrà visitar fins al 26 d'octubre

7.5.15

SINÈCDOQUES FEMENINES de LAURA SALVADOR

Inauguració el 16 de maig a les sis de la tarda al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí. Es pot visitar fins al 29 de juny. 

En paraules de la mateixa artista:


En una societat on el cos  és un terreny conflictiu difícil de delimitar,  es generen lluites marcades per les qüestions de  gènere, pels valors morals, socials o polítics. Això és especialment evident en el tractament de la dona. La seva presència social i visual és molt diferent de la de l’home i per tant, segueix sent la més estereotipada.

Sinècdoques femenines se centra en l’autoretrat per parlar del cos femení i la percepció que en tenim. D’aquí la necessitat de reduir el cos a una presentació, sense condicionants sexuals, amb la intenció de deixar de percebre la dona com un simple cos-objecte supeditat per la mirada masculina. 

Ser o existir, en definitiva, no és només tenir un cos, és quelcom més, és la riquesa interior guanyada durant tota una vida

Tenint en compte un dels arguments principals de l’artista, “el cos és un conducte que comunica el nostre interior amb l’exterior”, l’obra de Laura Salvador és en gran part autobiogràfica. D’aquesta manera, les experiències personals, pors, il·lusions o relacions afectives aflueixen subtilment en cadascuna de les pintures com si estigués escrivint una novel·la.  Una història que ens convida a reflexionar sobre la representació i la identitat femenina.


El conjunt final es compon de diversos fragments anatòmics, quasi com si es tractés de les peces d’un trencaclosques, on cadascun d’aquests “cossos fragment” va buscant un altre fragment amb qui unir-se. Enfront de l’incomplet i l’absència de la unitat, qui les contempla es transforma en un restaurador d’una totalitat orgànica: el cos de la dona.

21.3.15

I CAPRICCI de TANO PISANO





Aquest dissabte, dia 28 de març, inaugurem al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí l'exposició CAPRICCI, conjunt de treball de TANO PISANO al voltant del que ell anomena bestioles i que en realitat són representacions d'una sèrie d'animals o essers mítics, imaginaris, que en alguns casos han acabat formant part de la cultura i de les tradicions populars com, per exemple, el drac. 

Començarem a les sis de la tarda amb la presentació de PEIX, escultura que l'artista ha regalat al municipi i que es podrà veure al mateix pati del Museu. 

Hi haurà una actuació musical de la cantant SÍLVIA PÉREZ CRUZ.

.

9.2.15

RESQUICIOS de ISADORA WILLSON



En castellà "resquicio" és una petita obertura entre dues coses: un espai buit inaugurat per l'atzar, la necessitat o l'omissió... Aquesta prima obertura que s'obre a RESQUICIOS és la que separa el record íntim sobre un lloc determinat i la seva imatge mediàtica..

Cadascun dels edificis públics que recullen els quadres està carregat d'història. Les seves façanes s'han modificat per la política, per la societat, pels terratrèmols...però l'amenaça que tenen a sobre les construccions és deguda també a l'administració de la memòria social, la que intenta esborrar les empremtes físiques i simbòliques del que hi han representat aquelles institucions.

Els seus quadres deixen espais buits a la tela; zones mudes, senyalitzacions que ens alerten que encara hi ha peces absents en el puzzle que representa la nostra història.

Valentina Montero

A l'Espai Montgrí, del  Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí (Girona) del 13 de febrer (inauguració a les 20h) fins al 22 de març del 2015


Presentació

Ígor Stravinski en una entrevista amb en Robert Craft (*) li deia que “la memòria és un cúmul d’interessos creats”.

Això ho deia un home que havia viscut a diferents països, s’havia familiaritzat amb diverses llengües però que reconeixia que cada cop que parlava en qualsevol d’elles, ho feia prèvia traducció del seu pensament...en rus. Un home que mai va deixar del tot el seu Sant Petersburg infantil, un home, més a més, de prodigiosa memòria

I tenia raó en aquella afirmació. Per una banda fem una selecció íntima dels records que ens ajuda a construir el nostre niu/refugi. Per una altra banda ens ve donada una selecció externa que ens modela segons el grup social al qual estem adscrits, les polítiques que ens afecten i el poder al qual estem sotmesos. De la suma de tots dos interessos es construeixen els nostres records i, perquè no dir-ho la nostra personalitat i la nostra forma de relacionar-nos amb el món. Visualitzem, com a exemple, un malalt d’Alzehimer que va perdent, a mesura que avança la malaltia i reculen els records, el seu jo per acabar deixant-lo, en l’etapa final, en mans dels altres.

Sigui com sigui la memòria és una cosa sensible, fràgil, fàcilment manipulable.

I és sobre aquest material tan delicat que treballa la Isadora en les dues sèries d’obres que avui presenta al Museu de la Mediterrània.

En “Resquicios” ho fa a partir de fotografies d’edificis emblemàtics de Santiago de Xile que transforma en olis,en un procés de recreació des de la distància i l’auto exili, deixant constància escrita de l’evolució històrica que han sofert però al mateix temps amb les llacunes explicitades als mateixos quadres que els seus propis records acumulen.

En “Paisajes de la memòria” són els amics qui li transmeten records personals a través de fotografies escollides per ells que la Isadora transforma en olis en un doble procés de reconstrucció de records individuals que, en passar per la mà de l’artista es transformen en propis.

He de senyalar que el treball de la Mar Serinyà i el meu propi com a comissaris d’aquesta exposició ha estat molt fàcil. Inexistent per ser exactes. La Isadora portava les idees molt clares de com volia mostrar els seus treballs i el resultat ha estat excepcionalment bo.

No sempre els comissaris trobem un equilibri tan acurat entre l’obra exposada i la manera en què l'exposem. Aquesta exposició és un exemple.

L’aparent fragilitat dels materials utilitzats, els escrits que tot just s’aguanten amb quatre agulles, els espais buits entre els quadres exposats en Resquicios acompanyen i subratllen l’argumentari de l’artista, com també ho fan, en el cas dels paisajes.. l’agrupació en una falsa fragmentació visual en què ens son presentats els treballs d’origen col·lectiu però d’expressió volcànicament individual.

De nou, Stravinski, en un altre moment d’aquella entrevista a què feia referència en començar aquesta intervenció diu “En pregunto si la memòria és fidedigna, sé que no pot ser-ho, però que al mateix temps un viu depenent d’ella....i no de la veritat”.

Isadora, en aquesta exposició, busca el punt a on memòria i veritat es trobin i crec que se'n surt prou bé.

Eugeni Prieto. Torroella, 14.02.15


(*) Ígor Stravinski & Robert Craft. Memorias y comentarios. Acantilado, octubre 2013

31.8.14

NO PUC ESPERAR SENTADA de RAQUEL MORÓN



El dissabte 6 de setembre, a les 7 de la tarda inaugurem al Museu de la Mediterrània, de Torroella de Montgrí la darrera exposició del cicle ANCORATGES.

Es tracta de "NO PUC ESPERAR SENTADA" a on la RAQUEL MORÓN ens presenta els seus darrers treballs. Ens proposa una reflexió sobre la resistència, la fragilitat i la importància de les petites coses diàries. 

L'exposició romandrà oberta fins el 27 d'octubre.


LA MIRADA DE L’ARTISTA

Un dels elements fonamentals que caracteritzen a l’artista, sigui quin sigui el seu camp expressiu, és la mirada amb què s’enfronta al seu entorn, aquell del que traurà els components o la inspiració que, un cop modulada, transformada o manipulada per la seva tècnica ens acabarà oferent els treballs que, amb la nostra mirada, jutjarem, apreciarem o rebutjarem.

Són dues mirades contrastades les que determinen, prioritàriament, el valor estètic  final, però de les dues, al meu entendre, la que té més pes, la que modula en gran mesura el resultat final és la primera, l’originària tot i que, no ho oblidem, ambdues són intercanviables i en alguns casos cohabiten de manera més o menys tranquil.la.

La mirada de la Raquel Morón és transparent, quasi líquida, però conté espurnejos de sensualitat continguda, de promeses impossibles i de somnis ennuvolats. Enèrgica de vegades, amiga sempre.

La seva obra és producte d’aquesta mirada. El traç senzill, els colors relaxants, les composicions equilibrades són la superfície que amaga preguntes sense resposta, resistències al canvi, anhels de llibertat arrelada, seguretats incertes i una certa organització del caos . Demana que l’espectador es posi al seu nivell, que miri amb ulls frescos, no contaminats, però que dintre seu, a l’hora de processar el que veu, utilitzi totes les eines i coneixements que, com a adult, si ho es, ha acumulat. 

Estic segur que aquesta muntiplicitat de mirades: cap a l’altre, cap a un, cap a dintre, cap a fora...acabaran trobant-se en complicitat i gaudi mutu.


Eugeni Prieto, Jafre, agost 2014

25.6.14

NÀUFRAGS de JORDI URBÓN




Nàufrags és la desena mostra organitzada en el marc del programa "exposicions viatgeres" de la Diputació de Girona.

La conformen una vintena de quadres a través dels quals l'artista Jordi Urbón descriu, de forma onírica, aspectes molt íntims de la condició humana, com són la solitut, l'aïllament, la manca de comunicació o el desassosseg.

Urbón parteix de dos personatges singulars: la Carme i l'home bipolar, que ell ha unit sota el títol de nàufrags. L'artista utilitza els seus dos carismes per donar força narrativa a la història que vol explicar i cobrirla d'hiperrealitat. En concret, l'artista reflexiona sobre el llindar que separa la raó del que és inaprensible, partint de la història personal de Carme i incorporan-se ell mateix a l'obra com a personatge. Treballa amb aquestes imatges utilitzant el que ell mateix anomena "pintura digital", una nova tècnica que sorgeix de la suma de la seva formació artística i de la necessitat imperiosa d'utilitzar les noves tecnologies per multiplicar la seva creativitat. Són collages digitals un conglomerat de fotografia, dibuix, pintura i textures diverses que permeten a Urbón transmetre'ns tot allò que ens vol explicar.


"Tots som una mica nàufrags, diu Jordi Urbón, tot continua el seu curs, res no es deté, el viatge continua, palpo l'entorn, l'observo i se que aquí hi som tots, curiosos, expectants, aventurers, treballadors, perdedors, feliços, malalts, supervivents, lluitadors, moribunds, enigmàtics, superficials, enamorats, buits i solitaris". Tot un món d'imatges que colpegen i que cadascú pot reinterpretar des d'un punt de vista molt personal.

Del 5/7/14 al 1/9/14 al Museu de la Mediterrània a Torroella de Montgrí

25.5.14

LES DONES IMAGINÀRIES de DUAITA PRATS - TAU



Duaita Prats (Tau) escull les aloges per parlar en silenci de feminitat, de misteri i d'arrels ancestrals, transfigurant aquests éssers mítics en La dona òliba, L'elegant Dona gla, Lluna nova-Lluna núvia... Una mostra on es recull la particular manera de l'autora de recordar-nos a través de l'escultura i la fotografia, el cor silvestre que batega en cadascun de nosaltres.

Del 30  de maig al 26 d'agost del 2014 al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí


INAUGURADA L’EXPOSICIÓ “LES DONES IMAGINÀRIES”, AL  MUSEU DE LA MEDITERRÀNIA DE TORROELLA DE MONTGRÍ
L’acte comptà amb la presència de les autoritats locals, acompanyades del diputat i portaveu adjunt de CiU al Congrés, Pere Macias, en una presentació en la que es destacà de l’artista “el rigor en el treball, el caire polifacètic, i la fidelitat a l’imaginari de les seves arrels”.
Ahir divendres a capvespre es va inaugurar al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí l’exposició “Les dones imaginàries”,  de l’artista gironina Duaita Prats. La mostra, itinerant, gira entorn a la figura de les dones d’aigua tot enllaçant natura i feminitat i es presenta en tres parts: escultòrica, fotogràfica i etnogràfica. A més, en aquesta ocasió incorpora el visionat del curtmetratge “Aigua, fang, saba, sang”, que explica el procés creatiu de l’artista.
La inauguració fou molt concorreguda i comptà amb la presència de l’alcalde i la regidora de cultura de Torroella, Jordi Cordón i Núria Bosch, el comissari d’exposicions Eugeni Prieto, i el diputat i portaveu adjunt de CiU al Congrés, Pere Macias, fent aquests dos últims una glossa de l’artista i la seva trajectòria creadora i vital, tot destacant-ne “el rigor en el treball, el caire polifacètic, i la fidelitat a l’imaginari de les seves arrels”. Com a cloenda, Monique van der Kolk (veu) i Jordi Prats (guitarra). interpretaren temes del grup Harvest.
Duaita Prats (Tau), es una persona polifacètica que s’ha desenvolupat en diferents vessants, sempre relacionades amb el món creatiu: disseny gràfic, escritura, escenografia, arts plàstiques... Dedicada a l’escultura els darrers anys, és autora entre altres del monument commemoratiu del VII Centenari del Santuari de la Mare de Déu del Mont, o de l’escultura que premia anualment al “Jugador 10” de l’APT durant el Trofeo Conde de Godó de tennis.
L’exposició romandrà al Museu de la Mediterrània fis el 26 d’agost, amb dos propostes especials més: el col·loqui sobre “La força de les llegendes i la tradició oral” programat pel 27 de juny a les 20h, amb els escritors Núria Esponellà i Àngel Vergés, i la pròpia artista, i la visita guiada que aquesta ofereix el 19 de juliol a les 18h.




12.5.14

MÁRGENES de MANOLO SIERRA



El divendres vinent, 16 de maig, a les set de la tarda inaugurem al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí i dintre del cicle Ancoratges, l'exposició "MÁRGENES" de MANOLO SIERRA a on presentarem els seus darrers treballs.

En moments de confusió i més d'una pressa de pel al voltant de l'art contemporani i els seus vehicles expressius val la pena donar una ullada a l'obra que ens presenta en Manolo.

Podrem comprovar com, a través de la seva mirada i en aplicació de la seva tècnica, la PINTURA, així en majúscules, segueix viva, com un veritable espai de resistència .

L'exposició restarà oberta fins a finals de juny (2014).


16 gener 2014
EXPOSICIONS TORROELLA DE MONTGRÍ

EL MUSEU DE LA MEDITERRÀNIA PREPARA UNA EXPOSICIÓ DE MANOLO SIERRA

BONART
Sota el títol  “Márgenes”, del 17 de maig al 30 de juny, Manolo Sierra presentarà al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgri  la seva darrera obra, on reflexiona a traves dels seus treballs sobre aquesta línia quasi invisible que separa l’intern de l’extern, no tan sols físicament sinó, i en el seu cas es important ressaltar-ho, en la manera de tractar pictòricament, artísticament, els temes escollits. Per entendre millor aquests “márgenes” les pintures més recents es confrontaran amb alguna obra ja coneguda d’anteriors exposicions que ajudaran a clarificar  el que el mateix Manolo escriu a propòsit d’aquesta mostra. Amb aquesta exposició s’inicia el nou cicle Ancoratges per l’any 2014, on hi participaran 4 artistes d’art contemporani.   
Nascut a Cadis el 1973 Manolo Sierra pinta des que tenia sis anys. Va estudiar Belles Arts a la Universitat de Sevilla i Carrara (Itàlia). Ha viatjat per Europa i Amèrica perfeccionant la seva tècnica. Ha viscut a Itàlia i Holanda i ha recorregut gran part d’Amèrica Llatina, des de la Patagònia Argentina fins a Mèxic. Ha exposat a diverses galeries, tant a nivell nacional com internacional (Bèlgica, Guatemala, Finlàndia, Emirats Àrabs) i ha estat seleccionat en els premis nacionals més prestigiosos d’art contemporani. Establert a Barcelona des de fa 13 anys, actualment viu a Albons, un petit poble del Baix Empordà.

22.3.14

PRESÈNCIES; L'ELOQÜÈNCIA DE L'ABSÈNCIA de MERCÈ RIBERA


INAGURACIÓ: DISSABTE, 29 DE MARÇ DEL 2014 A LES 19H

Caixes de records o de temences, les escultures de Mercè Ribera apel·len sempre a alguna imatge nebulosa entre la profecia i la memòria. Dins els seus recipients de vidre, preservats o potser confinats, disposa uns elements sempre familiars, prou almenys perquè transportin amb ells la tendresa del reconeixement (cadires, portes, escales, finestres, ponts), que invoquen enigmàticament alguna habitació sobre la qual hagués caigut una pluja persistent d’oblit i a on ens hagués estat permès fugaçment tornar. L’efecte és inquietant, dins aquestes estances sense aire on els objectes componen moviments d’esperit, i al mateix temps d’una rara poesia, com si un pogués entreveure, no sense estupor, les sales recòndites de l’ànima moblades encara amb la imatge de la primera por i el primer enlluernament. (Eva Vàzquez)

18.3.14

PRESÈNCIES, L'ELOQÜÈNCIA DE L'ABSÈNCIA de MERCÈ RIBERA




Ell dissabte  dia 29 de març , a les set de la tarda inaugurarem, al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí la primera exposició del cicle Ancoratges d'aquest 2014.


I ho farem amb treballs de la Mercè Ribera agrupats sota el títol de Presències, l'eloqüència de l'absència.

La Mercè ens presenta una delicada reflexió al voltant de les empremtes que anem deixant en espais físics convertits, sota la nostra mirada, en mentals. A la fi tot i res, l'esperit i la matèria. Es un petit viatge que, estic segur, no deixarà indiferent a cap espectador.




9.2.14

RECYCLE THE WORL 2 de HOMOASTRAL (Jordi Viñas




Homoastral (Jordi Viñas) es el guanyador de la menció d’art jove de Inund’ART 2013.
L’exposició Recycle the world 2 neix de la col.laboració d’ Inud’ART, l’Área de Joventut de l’Ajuntament de Torroella, la Direcció General de Joventut de la Generalitat de Catalunya i el Museu de la Mediterrània en el compromís conjunt i renovat any darrera any, per fer arribar l’art contempòrani al joves de la vila.

L'exposició s'inaugura el 15 de febrer del 2014 i restarà oberta fins al 25 de maig



4.11.13

EN ALGÚN LUGAR DEL AMANECER de CARME PUJOL

El proper divendres 8 de novembre a l’Espai Montgrí del Museu de la Mediterrània, a Torroella de Montgrí, inaugurem en algún lugar del amanecer de l’escultora de Banyoles, Carme Pujol. L’exposició romandrà oberta fins el 9 de gener del 2014.



Es tracta d’una sola obra, del mateix títol, que combina, com ja es habitual en els treballs d’aquesta artista diversos materials i textures (ferro i cautxú en aquest cas) i que hem volgut posar en relació oberta amb la pedra de les parets d’aquesta petita sala a fi d’ aconseguir que, més enllà dels seus valors intrínsecament estètics, l’obra ens interpel•li sobre aquelles idees que l’artista va intentar transmetre amb la seva execució: el recorregut que l’individu fa al llarg de la seva existència en el que es van combinant moments més agradables, mes durs, mes senzills... La gestió i l’aprenentatge d’aquell camí vindrà molt determinat per la combinació i seqüències en que es vaguin desenvolupant aquelles fases que, a la fi, acabaran formant part d’una sola peça: el nostre recorregut vital.



T’invitem a gaudir d’aquesta experiència plàstica que ens proposa la Carme, resultat de 18 anys de treball i manipulació dúctil dels seus materials.



Mar Serinyà - Eugeni Prieto (comissaris)

18.9.13

TADAYOI de YOSHIYASU ZENITANI

El proper divendres, 6 de setembre del 2013, a les set de la tarda, inaugurarem al Museu de la Mediterrània la darrera exposició del cicle ancoratges d'aquest any amb l'obra de YOSHIYASU ZENITANI, artista japonès que passa llargs períodes de temps treballant al seu estudi de Torroella de Montgrí.

L'exposició porta per títol TADAYOI i ens permetrà capbussar-nos en aquells blaus profunds que en Yoshi troba en el nostre mar mediterrani o en cel empordanès després de ser batut per la tramuntana i que tant li recorda el blau indi que impregna moltes de les estètiques del seu país.



14.7.13

SOMNIS de LAIA VAQUER






Aquest dijous, 11 de juliol del 2013 a les set de la tarda , al Museu de la

Mediterrània de Torroella de Montgrí, tindrem l’oportunitat de veure els

treballs que la *LAIA VAQUER* (www.laiava.blogspot.com) ens presentarà

sota el títol de *SOMNIS* i que es podran gaudir fins a finals del mes

d’agost. Es tracta de dues instal·lacions i un vídeo a on l’artista

barcelonina treballa a partir de l’imatge del seu propi cos i l’espai que

l’envolta, en una reflexió sobre el paper d’aquest cos com a canal i flux

de les idees i les emocions. En definitiva, tal i com ella escriu, *l’ús

del cos com a escultura viva, susceptible a l’emoció i al coneixement*.


La Mar Serinyà es la comissaria i tal i com ja va fer amb en Panos

Mitsopoulos ens presenta visions complementàries del mon artístic de no

sempre fàcil exhibició.


Ens agradarà poder comptar amb la teva presència en un recorregut que, de

la mà de la Mar i la Laia, segur que no et deixa indiferent.



24.6.13

EVOLUCIÓ, REALITAT I MOVIMENT de SERGI CADENAS


El proper dissabte, 29 de juny, a les 19 h, tindrà lloc al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí la inauguració de l’exposició «Evolució, realitat i moviment», de l’artista gironí Sergi Cadenas.


La mostra, organitzada dins el marc del programa Exposicions Viatgeres, ja fa més d’un any que itinera per diferents sales d’exposicions de les comarques gironines i, si bé fins ara es plantejava amb l’objectiu de donar a conèixer la trajectòria de l’artista des dels seus inicis, ara arriba a Torroella de Montgrí amb les obres amb què Cadenas ha estat treballant darrerament, centrades en el propòsit de donar sentit a la imatge tridimensional sobre una superfície plana. L’artista ho ha aconseguit convertint cada obra en un espai plàstic canviant, i mitjançant el moviment que necessàriament ha de fer l’espectador, que ha de circular d’una banda a l’altra de l’obra.

En conjunt, al Museu de la Mediterrània s’hi podran veure uns deu quadres (majoritàriament de gran format) per mitjà dels quals Cadenas experimenta amb la tècnica prenent com a referència els rostres humans. L’exposició també conté un documental inèdit, mitjançant el qual el visitant podrà conèixer de prop el treball de l’artista.

Sergi Cadenas (Girona, 1972) és hereu d’una llarga trajectòria familiar relacionada amb la forja. Actualment, és el responsable del negoci familiar Ferros d’Art Cadenas, una de les empreses gironines que té gairebé tres segles d’història. Cadenas va estudiar disseny i forja artística al Gremi de Serrallers de Barcelona (1992 i 1993), però el seu apropament al món de la pintura és absolutament autodidacte, de manera que, per mitjà de l’experimentació, ha anat trobant la seva pròpia personalitat plàstica.

«Evolució, realitat i moviment» es podrà visitar al Museu de la Mediterrània (carrer d’Ullà, 27-31) de Torroella de Montgrí del 29 de juny al 2 de setembre, de dilluns a dissabte, de 10 a 14 h i de 18 a 21 h, i els diumenges i festius, de 10 a 14 h.









10.6.13

BOLS D'ARTISTES A CEL OBERT - EXPOSICIÓ COL.LECTIVA





Dissabte, 8 de juny del 2013 s’ha presentat a Rupià (Girona) l’associació cultural “artistes a cel obert” amb una perfomance de Montse Seró (ceramista i propietària de l’espai-taller (Passeig de les Acàcies, 18) i les primeres obres del projecte “bols d’artistes” (Denys Blaker, Ester Jaume, Jordi Isern i Oriol Teixidor).


L’associació ha convocat a un grup d’artistes (més de trenta) de diferents disciplines a interactuar amb la ceràmica a partir d’uns bols, tots iguals, per expressar la seva creativitat. El primers resultats ja es poden veure i comprar (preus entre 40 i 500 euros: ventall ampli i excessiu, al meu parer). Cada dues setmanes s’aniran incorporant nous artistes i noves peces.

Per seguir el projecte res millor que acudir al següent blog:
http//artistescelobert.blogspot.com.es/

3.6.13

CROSSING THE MEDITERRANIAN de PANOS MITSOPOULOS



PANOS MITSOPOULOS es un artista grec, actualment resident a Amsterdam que l’any 2007 va iniciar un projecte, sota el títol de CROSSING THE SEA (Creuant el mar) que la portat a establir lligams artístics entre Delfos (ell va néixer prop, al poblat de Itea Fokidas) i diverses poblacions de la Mediterrània, en un viatge sentimental i antropològic al mateix temps. Ha creat instal•lacions i ha presentat la seva obra a Nàpols, Alexandria, Trieste, Istanbul, sempre girant al voltant de dues idees base: “The cosy cage” (la gàbia acollidora) i “The passatge” (el passatge) preocupant-se, en totes dues per conceptes tan simples com la llibertat individual o la dificultat de traslladar-se d’espais segurs a d’altres més desconeguts..
Actualment, En Panos està treballant a la Casa dels Forestals de Sant Martí d’Empúries després d’haver guanya la XV Beca Primavera d’Arts Plàstiques que convoca l’Ajuntament de l’Escala. El resultat es podrà veure dintre d’uns dies en aquell municipi, al Museu i la mateixa Casa dels forestals.
Aprofitant la seva presència tan propera no podíem deixar passar l’oportunitat d’oferir-li, per pocs dies (fins al 15 de juny) l’espai Medes del Museu de la Mediterrània (planta baixa, al costat de recepció) perquè , sota el comissariat de la Mar Serinyà) ens presentés , en un pannell que ocupa tota la sala (210x420), la seva visió crítica sobre aquest marenostrum que, per una banda ens inunda de llum, de festa, de color i d’alegria i, per altra, està ple de contrallums, de foscors, de drames i d’angúnies. Es un mosaic format per 50 olis sobre fusta (cara) i dibuix sobre paper (creu) absolutament suggeridor i carregat de lectures.

Per a més informació sobre l’artista i la seva obra podeu consultar la web
www.panosmitsopoulos.com



29.4.13

LES 3 DIMENSIONS DE LES RUNES de EMILI ARMENGOL

L'exposició restarà oberta del 4 de maig al 14 de juny del 2.013 al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí






Els enigmes de les runes


Per a un crític d’art, ser coetani d’un artista té un atractiu particular,ja que et permet seguir la seva trajectòria, tant la intel·lectual com la plàstica, i et fa més fàcil comprendre els canvis formals, tècnics i conceptuals que es van succeint al llarg de la seva carrera. Això és el que a mi m’ha passat amb Emili Armengol. Gairebé vam néixer el mateix any, vam ser educats en un mateix tipus d’escola, els nostres pares coincidien al Foment de les Arts Decoratives, vam començar la nostra vida professional en l’època de les ruptures estètiques i socials que es van produir al voltant del maig del 68 i aquell mateix ens vam conèixer en la seva primera exposició a la barcelonina Sala Ianua, que va ser plataforma de llançament per a molts artistes joves gràcies a la iniciativa de J.J. Tharrats.

Per tant, i des de la perspectiva que propicien tants anys de coneixement del seu quefer, puc dir que tot i que es va iniciar enl’orfebreria, més que un artesà i més que un escultor, EmiliArmengol és sobretot un analista de la forma, que domina els llenguatges artístics, però que es preocupa per aconseguir unes formes carregades d’expressivitat i d’alt valor simbòlic.

Així, si en algunes obres seves trobem referents figuratius, més vinculats a les divinitats votives que a les anatomies neoclàssiques,com són les que ha titulat amb noms tan explícits com “Victòria”, “Afro-dita” o “Body”; en d’altres se’ns fan presents referències zoomorfes de clara formulació abstracta, com la sèrie dedicada als peixos (“Boga”, “Sarg”, “Gallet”, “Escórpora”, “Anfós”, etc.) o homes i dones que emergeixen siluetats d’uns cilindres, de la sèrie “Absències” que, com va dir J. Corredor-Matheos, surten del “bloc escultòric”, posant de manifest que no només el preocupa el de fora
sinó també el de dins, i particularment els lligams d’aquest trànsit entre l’interior i l’exterior.

Precisament és aquesta sèrie, anterior en el temps, la que al meu parer té més afinitats amb l’última obra que ha realitzat, que ens fa palès que per a Emili Armengol l’escultura no es limita a ser un
volum, perquè també hi aflora una forma, un conjunt de signes i senyals que prenen corporeïtat i que cada vegada són més abstractes que figuratius. De fet, Alexandre Cirici en un dels primers catàlegs d’Armengol va escriure que aquest artista es debatia entre les geometries naturals i les geometries matemàtiques, que sense ser minimalista depurava les formes i buscava des de l’essència de les coses el màxim simbolisme. Una manera de fer que constatem que ha prosseguit i que té el seu punt culminant en la impressionant sèrie “Les tres dimensions de les runes”, que inicià el 2007 i que no
està inspirada en les runes d’un enderroc, sinó en els signes criptogràfics emprats pels celtes, saxons i escandinaus. Una denominació, d’altra banda, molt pensada, perquè fa referència a les tres dimensions espaials i als tres vessants des dels que es poden abordar les seves obres: l’arqueològic, l’esotèric i l’artístic.

Les runes són els signes d’una antiga escriptura que es remunta a l’edat de bronze, als que la tradició atorga un caràcter màgic, meditatiu o ritual. Però, més enllà d’aquest caràcter mític, Emili Armengol, com en el seu moment van fer en el camp antropològic C. G. Jung, Mircea Eliade o Gaston Bachelard, ha investigat el valor dels símbols, a partir de les seves variants formals i compositives, i
ho ha fet des d’una perspectiva plàstica, de gran interès iconogràfic. Aquests ideogrames han conduït l’artista cap a un nou tombant de la seva escultura que ha trobat nous camins d’expressió que defugen els tradicionals patrons escultòrics, figuratius o abstractes i que es materialitzen en unes peces de mitjà i gran format realitzades amb cortén i acer inoxidable, d’una força expressiva
evident, com “Fech”, ”Win”, “Ger”, “Daeg”, “Peorth” o “Inguz”. Són escultures contundents, monolítiques, plenes de gestualitat, signes i símbols, tant arcaics com radicalment contemporanis, que ens captiven i que troben la seva plenitud instal·lades en els paisatges naturals.

Daniel Giralt-Miracle (critic d'art)

25.2.13

DUES MIRADES de TERESA FARGAS I ANNA SERRAT


L'exposició es la primera del cicle Ancoratges d'aquest any al Museu de la Mediterrània de Torroella deMontgrí. S'inagura el 2 de març i restará obrta fins el 29 d'abril




Les dues mirades a que fa referència el títol de l’exposició son la de les fotògrafes Anna Serrat i Teresa Fargas fixades en un objectiu comú (la ciutat, Barcelona en aquest cas, els seus veïns i els seus visitants) però treballat amb diferents i complementàries visions.

He escollit obres de treballs que, cada una per el seu costat, estaven fent sobre aquella temàtica (Sobreviure a la ciutat contemporània en el cas de la Teresa, Bar-cel-ona, en el de l’Anna) i els he confrontat establint un diàleg que ajuda a conformar un discurs, crec que coherent, que ens permet veure, a traves dels seus objectius, una ciutat vella i nova al mateix temps, propera i llunyana, agradable o no....que potser ens ajuda a entendre una mica més la seva complexitat.

Dues mirades possibles, dues mirades integradores, dues mirades còmplices, dues mirades...


SOBREVIURE EN LA CIUTAT CONTEMPORÀNIA (Teresa Fargas)

La societat del segle XXI se sustenta fonamentalment en la vida urbana i és des del paisatge urbà des d’on he volgut desenvolupar aquest projecte fotogràfic perquè és l’escenari que dóna resposta a la meva manera de veure l’home i la dona d’avui.

En aquest treball no he pretès definir les característiques sociològiques que han dut a la societat a tenir el model actual, sinó que el meu interès s’ha centrat en ubicar l’home dins d’aquest entorn urbà i representar-lo. Així doncs, pretén ser una reflexió sobre l’home a l’urbs, sobre com és l’ésser humà d’avui a través dels models que l’imposa la societat actual, on el subjecte sobreviu malgrat la pressió de la ciutat contemporània.

La meva visió de l’individu té molt a veure amb la pèrdua de singularitat i amb la dissolució del subjecte en un medi urbà molt desnaturalitzat, on la destrucció de la identitat és un factor cada cop més present, sobre tot a les grans ciutats.

Les fotografies que presento són el testimoni d’una societat en constant moviment, pressionada per un entorn de consum exagerat, en una ciutat anònima, que en aquest cas se centra fonamentalment en Barcelona però que podria ser qualsevol ciutat europea.

El paisatge que envolta aquest home i aquesta dona del segle XXI està molt definit per la tecnologia, l’ostentació i el consum, i també per la diversitat que ha creat l’amalgama de cultures i ètnies.

Així doncs, em va semblar imprescindible assenyalar el paper que tenen els comerços en la formació del paisatge urbà i com el subjecte interacciona amb aquests espais. Els aparadors de dimensions extraordinàries formen un joc amb els individus creant una il•lusió dins/fora i, alhora, dibuixant un nou espai comercial que es va transformant amb el pas dels vianants i que és únic en cada moment. Aquestes grans vitrines aborden l’espai urbà i se situen al carrer amb tal força i agressivitat que envaeixen la calçada formant part de la realitat urbana.

Crida l’atenció, també, veure l’individu reflectit en brillants superfícies com formant un plagi d’ell mateix. La nova imatge resultant crea una certa confusió, ens du cap a una realitat falsa que ens estimula a la recerca i ens enfronta, fins i tot, amb allò que som i allò que aparentem ser.

Aquestes fotografies volen ser un testimoni del temps i un mitjà per intentar comprendre la relació de l’individu amb la societat contemporània. Probablement ho fan de forma parcial i incompleta però amb la intenció d’aportar un gra de sorra a la descripció del subjecte d’avui.


L’habitant de les meves imatges és un individu colpejat pel consum i per les natures urbanes que l’engoleixen i el minven fins a confondre la seva identitat amb la creació aliena que els estàndards econòmics han dissenyat per a ell. Un habitant mancat de comunicació, distant i aïllat que expressa el malestar produït per la pressió a què es veu abocat en la seva existència urbana.

BAR-CEL-ONA  (Anna Serrat)

La sèrie Bar-Cel-Ona recull la meva manera de veure la vida a la ciutat de Barcelona, tenint en compte que provinc d’un poble petit, on tot i que hi preval el contacte amb la natura també destaca per les poques possibilitats de desenvolupament cultural, social i professional, ja que aquestes, al menys jo, les he de cercar fora de l’àmbit rural; un entorn reduït tant en metres quadrats com en amplitud de mires, ja que les etiquetes, els judicis i les crítiques sovint minen l’anonimat i la privacitat.

És qüestió de com cada ú desitja i/o dissenya la seva vida, de manera que mentre que per uns, viure a Barcelona pot ser estressant i incòmode, per altres significa l’alliberament.

Hi ha qui marxa de la gran ciutat per trobar qualitat de vida, lluny de les presses, l’asfalt, l’alienació i l’anonimat. Busquen en l’entorn rural la tranquil•litat, la pau i la proximitat entre uns i altres; consideren nociu allò que persones com jo considerem oportunitat. –Serà potser que molts desitgem el que no tenim?....

Tot i la meva positivista visió de Barcelona no puc obviar la seva cara pobra i trista, l’alt nivell de mendicitat que trobem pels carrers, però fins i tot un gran nombre dels que configuren aquest sector desafavorit de la població també vingueren de fora a aquesta capital cercant-t’hi oportunitat. Aquestes persones que desafortunadament s’han vist evocades per les circumstàncies a mal viure pels carrers mostrant la seva desgràcia a canvi de menjar o algunes monedes, difícilment les trobem pels carrerons de petits pobles.

El títol de la sèrie Bar-Cel-Ona no ve donat només pel nom d’aquesta ciutat, sinó pel que per mi és l’essència que li dóna forma i sentit; entenc el “BAR” com el punt de trobada, un racó per la tertúlia ja sigui cultural o no, un espai pel contacte, l’oci i la socialització... podem anomenar alguns dels cafès emblemàtics i representatius de la Barcelona colorista, pintoresca i culta, com són el Cafè de l’òpera, el Zuric i l’històric Quatre Gats.

En el món dels simbolismes el “CEL” engloba tot allò relatiu a l’ idealisme, allò que és oníric, al somni entès com a desig, així doncs, per a mi, són els anhels.

Finalment, “ONA” es refereix a l’aigua. L’obertura al mar que té la ciutat amb el que això significa a nivell d’oportunitats, tant comercials, com culturals com socials.

En definitiva, amb les meves imatges pretenc mostrar la meva visió d’una Barcelona cosmopolita, emblemàtica, dura per alguns, idíl•lica per tants que l’escullen i, oberta al mar per a tothom.


Acte de presentació, amb en Gerard Cruset (Museu) i Nuria Bosch (Ajuntament)

Amb Nuria Bosch (regidora cultura) i Jordi Cordón (alcalde)

19.11.12

LA CASA DE BERNARDA ALBA de CLARA SULLÀ





Clara Sullà presenta un projecte (“work in porgress”) que integra varies obres de diverses tècniques i formats; audiovisual, escultura, quadres, objectes… totes elles realitzades amb materials tèxtils.

Reflexiona sobre la intimitat, mostrant processos d’opressió i alliberament que experimentem les persones.

L’artista parteix d’una mirada a l’obra teatral “La Casa de Bernarda Alba” (de Federico Garcia Lorca) que li serveix com a punt de referència per a reflexionar sobre el concepte de la seva obra.
El punt de partida d’aquest projecte iniciat el 2009, és la frase: “Un beso te cerrara la boca” (del Poema Nº15 de Pablo Neruda). L’artista va trobar aquesta frase en un graffiti. La paraula “cerrara” estava escrita sense l’accent i aquella ambigüitat del significat li va provocar una reflexió immediata  sobre l’agresivitat i la violència en l’acte de fer tancar una boca.

En aquesta exposició es mostren obres de la sèrie “Un Beso Te Cerrara La Boca” realitzada el 2010 i la sèrie “La Casa De Bernarda Alba” realitzada el 2011, amdues sèries pertanyen al mateix projecte.

Durant els mesos de novembre i desembre del 2012 a Vallgrassa, Centre de les Arts, al bell mitg del Parc Natural del Garraf.

Col.laboració entre Vallgrassa i el Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí.


15.10.12

ARBOREUM d'ALBERT CUEVAS





Darrera exposició del cicle ANCORATGES d’aquesta temporada, cicle que continuarà els propers dos anys, seguint un model que es va encetar amb MAR-ART i que va continuar amb PONTS fins arribar a l’actual.

L’Albert Cuevas viu i treballa a Navata (Alt Empordà), el seu mitja habitual d’expressió artística es la fotografia (analògica primer, digital més tard), però, també, i des de fa una colla d’anys, investiga i aplica teràpies vibracionals holístiques. De fet es membre de l’Acadèmia Holística havent participat en seminaris i donat conferencies (sonoterapia i geometria sagrada, per exemple) sobre el tema.

Quan busca els objectius a fotografiar (fora que no treballi en comandes publicitàries precises) els sol fixar en la natura que l’envolta. Te a la ment aquella frase d’en Víctor Hugo: produeix una immensa tristor pensar que la natura parla mentre el gènere humà no escolta. Ell si que l’escolta i la mira amb els ulls oberts intentant esbrinar, i retratar, la proporció perfecta, el número auri que la configura.

Quant, al començament del cicle, vaig presentar 1,618 d’Artur Aguilar en vaig parlar  d’aquest número auri i va sortir el nom de Leonardo da Vinci. Avui us parlaré d’un altre Leonardo.

Leonardo de Pisa va ser un matemàtic italià que va viure entre finals del 1100 i començaments del 1200. Justament a principis del 1200 inicià un viatge per la Mediterrània buscant el mestratge dels més grans matemàtics de l’època, àrabs tots.. Tornà a la seva ciutat amb un grapat de novetats que, immediatament començà a aplicar  a la comptabilitat comercial, en forma de coneixements pràctics, sobre:
  • càlcul de pesos i mesures,
  • interessos,
  • canvi de moneda..
però també ens parlà  del zero, dels números primos i dels criteris de divisibilitat...

Leonardo de Pisa, però, va deixar per a la posteritat el que coneixem com a successió de Fibonacci (ell era el figlio di Bonacci) que no es més que una successió de números amb una sèrie de característiques:
  • cada número es la suma dels dos anteriors (0-1-1-2-3-5-8-13-21-34-55-....),
  • cada tres es un número parell,
  • cada quatre es múltiple de tres,
  • cada cinc ho es de cinc..
  • qualsevol número que escrivim es la suma d’un conjunt de números de la successió (17 = 13+3+1; 66 = 55+8+2;...)
Son, per tant congruències periòdiques. Però hi ha una darrera característica que es la que m’ha portat a parlar d’aquesta successió i es que qualsevol número d’aquesta dividit per l’anterior ens dona aquell 1’618, número auri, proporció perfecta, títol de la primera exposició del cicle i que, l’Albert vol transmetre’s quan s’apropa amb la seva camera a la natura que l’envolta.

A les imatges així capturades l’Albert els aplica els seus coneixements sobre   el nivell rítmic, freqüencial i harmònic del so que també observa en la llum i el color. Ens dona d’aquesta manera, el que podríem qualificar com d’imatges energètiques. Una petita selecció d’elles son les que avui presentem a ARBOREUM. Espero que quan entreu a la sala d’exposicions sentiu aquesta energia positiva. El propi Albert us ajudarà a trobar-la i reconduir-la amb un petit experiment pràctic..

Podríem pensar que, en els temps que vivim, mostrar una exposició sobre arbres no deixa de ser una frivolitat.....

En un llibre, Poemas y canciones, editat per Alianza Editorial el 1968, en aquella col·lecció  de butxaca (que els de la meva generació sempre teníem a mà) B. Bretch, exiliat d’un país a on el nacionalsocialisme estava ocupant espais de poder, a on l’enfonsament dels valors, de l’economia i les aliances polític-financeres jugaven  a la contra de la majoria de la ciutadania.....(ens sona??) escriu, al voltant del 1938, A los hombres futuros i comença (permeteu que la transcripció sigui amb l’idioma de la font):

Verdaderamente vivo en tiempos sombrios.
Es insensata la palabra ingenua.
Una frente lisa revela insensibilidad.
El que rie es que no ha oido la noticia terrible. Aún no le ha llegado.

¡Qué tiempos estos en que
hablar sobre los árboles es casi un crimen
porqué supone callar sobre tantas alevosías!

Avui parlem d’arbres. En un futur tindrem que parlar d’altres alevosías.

Eugeni Prieto
Torroella de Montgrí, 20.10.12





Inaguració: dissabte dia 20 d'octubre al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí
Restarà oberta fins al 7 de gener del 2013.